MIRAR, ESCOLTAR, PENSAR, REFLEXIONAR I AJUDAR

Em dic Pilar Puig Poch, m’agrada el meu nom. Sóc simple, a vegades una mica depressiva però molt comunicativa. Per a mi, la comunicació amb les persones és molt important, em fa bé. Em comunico amb gent que més o menys pensa igual que jo i això em fa feliç.

Però què és ser feliç? Què és la felicitat? Per mi, la felicitat és estar amb la gent que estimes, donar i rebre. Recordo amb un somriure el moment en què festejava amb en Joan. Ara tot ha canviat; ara tot funciona diferent però l’amor segueix significant el mateix: donar i rebre. Més donar que rebre, encomanar la felicitat i també la tristor. La felicitat és simple. Les coses més senzilles em fan feliç. Un somriure em fa feliç, un passeig en bicicleta em fa feliç, un tupper de sopa que em porta la veïna cada vegada que en fa, em fa feliç. Tal com he dit, sóc simple. 

La gent que m’envolta és molt important per a mi. Visc  a la perifèria de Girona, per això no considero que visqui a la ciutat, és com si estes en un poble on tots ens coneixem. Des de casa tinc vistes al lloc que més m’agrada, la muntanya de Puig d’en Roca. Però, no sempre he viscut en el mateix lloc. Vaig néixer en una família que es dedicava a la pagesia a l’Alt Empordà. Com a molts alt-empordanesos, la tramuntana és quelcom que em caracteritza. La família sempre ha estat molt important per a mi, tant, que si hagués de triar algú amb qui mantenir una llarga conversa sense cap interrupció, seria la meva filla. Sempre va de bòlit i m’agradaria poder estar una estona asseguda amb ella, conversant sense presses.

Vaig créixer en una casa de pagès, on hi havia un hereu. Els meus pares volien que tingués un futur i és, per això, que vam decidir que vindria a Girona estudiar magisteri. He treballat durant molts anys com a professora de matemàtiques, llengua, ètica, socials o plàstica. Vaig treballar 3 anys a la província de Barcelona, després vaig anar un any a Lleida, seguit de l’Alt Empordà fins que vaig demanar una excedència per anar a la Universitat de Girona. Vaig estar 17 anys a una escola privada i després 17 anys més en una pública de Mata. Els nens m’han aportat i ensenyat molt. He intentat que ells aprenguessin de mi, ho he fet el millor que he sabut; he intentat transmetre, per a mi, els valors més importats: mirar, pensar, reflexionar i ajudar sempre a qui ho necessiti. Al llarg dels anys, me n’he adonat que cada vegada més  estem en un món molt injust. Hi han moltes injustícies socials. M’agradaria canviar-ho, sobretot en l’àmbit de la sanitat, l’ensenyament, els ajuts i, per últim però no menys important, la gent que necessita justícia social. Crec que les meves mobilitzacions, el meu granet de sorra, és molt important. Formo part del col·lectiu Iaioflautes, una quinzena de gent jubilada amb inquietuds per canviar a millor el món en què vivim i amb ganes de recolzar la justícia social. Organitzem petites coses, però sempre donem suport a tot allò que se’ns demani a favor de la justícia social.                                                                                     

El món hauria de ser millor, més solidari, pensar més i no tancar-se. Tinc ganes de lluitar per una igualtat, per acabar amb la injustícia. Avui en dia, hem perdut molts valors importants en una societat i és ara, a través de l’organització Iaioflautes, que ho volem reivindicar. Per a mi, Iaioflautes és una filosofia de vida. Sé que no és fàcil aquesta lluita. No hi ha res fàcil, però som optimistes. Cridem pels que no tenen veu, ens manifestem pels que tenen por i donem suport a esdeveniments que poden canviar la societat. 

La lluita ha començat i espero, que no s’aturi mai. Ara, només cal seguir reivindicant i, tal com diria una cançó de Llach que no em canso mai d’escoltar: “Que tinguem sort”.

Núria Fosas i Jana Soteras

fotografia: alumnes Màster Fotografia ERAM