Andrea: “tots sabem quan ens equivoquem, encara que ens costi de reconèixer” 

Sí, de veritat que tinc 18 anys acabats de fer. Però l’edat per mi és només un número des de fa ja temps. La gent que parla amb mi normalment em posa més edat i a mi no m’importa, ja que m’és més fàcil mantenir una conversa amb persones més grans que jo, especialment amb la meva parella i amb el meu pare. Amb el meu pare sempre he tingut una relació complicada, des que tinc ús de  raó. Ens podem discutir per qualsevol cosa i a tothora, però a la vegada ell és la meva guia i el meu pilar. Ell és la persona que em fa raonar i veure quan m’he equivocat, és la persona que m’ha fet aprendre que tothom sap quan s’equivoca , encara que no ho pugui reconèixer.

El fet de ser la germana gran m’ha despertat la responsabilitat molt aviat. A vegades penso que sóc massa jove per sentir tanta pressió perquè les coses surtin bé. L’any més dur que recordo va ser sens dubte el de primer de batxillerat, perquè se’m va ajuntar tot, i a l’institut em demanaven més i més perquè ens faltava poc per començar la universitat… Em sento molt feliç quan aconsegueixo els meus objectius i necessito l’acceptació de la resta. M’esforço per fer les coses bé i crec que és just un reconeixement. El meu germà és el petit de la casa i com bé diuen el petit sempre serà el petit. Els pares no es podien partir per estar pels dos per igual, els petits reclamen més atenció i no són autònoms; a mi, com que m’anava tot bé, em deixaven fer. Però moltes vegades jo necessitava un reconeixement i una mica d’ajuda, i encara potser segueix essent una miqueta així, però tot i així no hi ha major reconeixement que mirar enrere i veure com he aconseguit fer aquesta trajectòria per mi mateixa.

La veritat, i ho reconec, em considero una metgessa frustrada però quan va arribar l’hora de triar no m’arribava la nota de tall. Ara sóc a primer d’infermeria i m’agrada molt. Però això no treu la possibilitat que el dia de demà em vinguin ganes d’estudiar la carrera de medicina. Això sí, tinc clar que si sóc infermera haig de ser la infermera cap, sóc molt perfeccionista i m’agrada que les coses es facin de la manera que jo crec que és l’adequada. Penso que una persona que no té objectius a la vida no és feliç: quin sentit té vagar per la vida dia sí, dia també sense una meta d’arribada? Objectius, somnis, metes… Tot és equivalent, el que és important és ser ambiciós! Jo em penso que això ho porto innat, però a part m’he entrenat a ser exigent i perfeccionista, i la meva família i el meu entorn m’han fet afable i sincera.

Sempre he pensat que els somnis es fan més difícils d’aconseguir perquè la llibertat humana és molt limitada, i de fet, si hi hagués alguna cosa que jo pogués canviar al món seria això. Perquè hi ha tantes fronteres i tanta paperassa per poder viatjar a Xina o a Cancún? Perquè jo no puc agafar i posar-me pantalons de rodones vermelles i anar així vestida al Parlament? A part de totes les injustícies i desigualtats que hi ha no només als països del tercer món, sinó que ara també a casa nostra, estem empresonats sota un sistema de corruptes i ens manen els que tenen més diners, és injust! Tot i que en sóc molt conscient que estic parlant d’utopies, que per resoldre tots aquests problemes es necessita més que una voluntat: jo començaré curant persones. Amb petites accions podem fer del món un lloc més lliure, però calen les petites accions per part de tothom. Hi ha molts poderosos que manen i s’equivoquen diàriament, però les repercussions les pateix molta gent, per tant aquí podria recordar les paraules del meu pare: tots sabem quan ens equivoquem, encara que ens costi de reconèixer.

Olga Melnikava

fotografia: alumnes Màster Fotografia ERAM

Related portraits