“La gent no té consciència d’espècie”

Arribem a Riudellots. No sabem ben bé on para el nostre destí. Ens aturem i preguntem a dos homes que passegen: “Seguiu la carretera recta, a mà dreta us quedarà un rètol petit que posa “Mona” i llavors agafeu el camí de carro i ja hi sereu”. Baixem del cotxe entre sons de macacos i ximpanzés. Sens dubte hem arribat a la Fundació Mona.

En Miquel ens espera a l’entrada. Ens presentem i ens convida a passar al despatx, o més ben dit, al barracó: “Com veieu no és gran cosa però és suficient, encara que a l’hivern alguns ho passin malament”, fent referència a la Jessi, la voluntària que està just al nostre costat fent feina.

Comencem:

EL MIRALL

─Qui ets? Qui és en Miquel Llorente? ─Sóc el responsable de recerca de la Fundació Mona. Em considero una persona molt exigent, tolerant i molt col·laboradora. ─Què et fa feliç? ─Venir a treballar. Arribar a casa i estar amb la família, sentir-la a prop. ─Què és la felicitat per tu? ─La felicitat és tenir un objectiu a la vida i assolir-lo, sense deixar de valorar les petites coses, els detalls. ─De quina cançó no et cansaries mai? ─De la BSO de “La vida secreta Walter Mitty”, de José González.
L’AMOR

─Què és l’amor per a tu? ─Tenir algú al costat amb qui compartir. Tot primat necessita establir vincles emocionals. ─Si poguessis triar una persona amb la qual tenir una conversa, qui triaries? ─La meva dona. ─Sí? ─Totalment, sense cap tipus de dubte. ─Aquesta no l’esperàvem! ─Molta gent ha passat per la meva vida i t’adones que tothom és gent normal. Moltes vegades la persona que està més a prop teu té un discurs molt més interessant i estimulant que les què estan “a dalt”.

GIRONA

─Quin és el teu lloc preferit de la ciutat? ─-La Vall de Sant Daniel m’agrada molt. Tot i així, alguns matins vaig a córrer pel Barri Vell i m’encanta el racó de l’absis de la Catedral, que després enganxa amb els jardins de Torre Gironella. ─Què significa per a Girona tenir la Fundació Mona? ─Semblaré una mica prepotent, però jo crec que hi ha un abans i un després a Girona i a comarques marcat pel naixement de la Fundació. Ara la gent sap situar al mapa Riudellots de la Selva. Molts primatòlegs saben on és la Fundació i consideren Girona com el “hub” de la primatologia a Espanya. Ara bé, falta que ho sàpiga la gent d’aquí, encara que cada vegada més gent n’és conscient. Mona és més que un centre de recuperació de primats: fa una gran labor social i de formació.
CONSCIÈNCIA

─Prohibiries alguna cosa o alguna persona d’aquest món? ─I tant! La utilització d’animals salvatges al circ i al món de la publicitat. Faria un decret llei.
─Creus que falta sensibilitat en l’educació per tal de donar suport a la causa i valorar els animals? ─Sí, moltíssima, cada vegada menys, però encara hi ha molt recorregut per fer. La manera en la qual arribava la gent a una visita a la Fundació abans i ara és molt diferent. La gent comença a ser conscient del problema en el qual vivim. I amb els ximpanzés és possible despertar l’empatia necessària per tenir present el problema. La gent no té consciència d’espècie i, llavors és difícil que tingui consciència de les altres espècies. Si no som capaços de respectar-nos a nosaltres mateixos, com estarem sensibilitzats amb les altres espècies? ─Els visitants de la Fundació marxen contents o enfonsats? ─Tothom marxa una mica tocat, però la sensació final és positiva. Veuen que darrere de cada ximpanzé o macaco hi ha una història.
PASSAT I FUTUR

─Com i per què vas entrar en el món de la cura dels primats? ─Casualitats de la vida. Vaig estudiar psicologia, i dins d’aquesta vaig enfocar-ho cap a la primatologia. Tot i així, en un primer moment la vida em va portar cap als recursos humans, fins que una companya de la facultat em va dir que obria la Fundació i em va preguntar si volia participar en el projecte. ─Com has arribat a ser el director de recerca de la Fundació? ─Al principi, l’any 2001, vaig col·laborar de manera voluntària, fins que les rendes de recerca, l’any 2008, van incrementar i vaig poder treballar d’això. ─Com veus el teu futur? ─Negre no, el veig bé, el veig aquí, ajudant a primats humans i a no humans.     I és que a la Fundació també ajudem a persones a construir les seves vides professionals.
REFLEXIONEM

─Quina importància té la resta de gent per a tu? ─La humanitat m’interessa, sí, però fins a un cert punt. Em fa gràcia la gent que s’omple la boca amb la paraula empatia i llavors trepitja el veí. Fa temps que he vist que m’he de preocupar del meu cercle proper, ja que és on puc incidir i ajudar i veure el resultat de les meves accions. ─Quin és el teu lloc a la societat? ─Un lloc més en aquesta societat. Una sola peça més. Em llevo intentant tenir els peus a terra. ─Què en pensa la gent de tu? ─A vegades, la gent té una imatge massa positiva de mi i em fa vergonya. Sóc una peça més d’aquest gran engranatge. ─Tens algun missatge per a la gent? ─No m’agrada donar missatges. Prefereixo fomentar l’autonomia en el pensament de la gent. Hem d’aprendre a utilitzar el cervell per afrontar la vida, per tenir una visió crítica de la realitat i poder-la canviar.

Ens acomiadem d’en Miquel i pactem una futura visita a la Fundació. Sens dubte, de la Fundació Mona és impossible sortir-ne indiferent.

 

Mireia Cros i Núria Voz.

fotografia: alumnes Màster Fotografia ERAM