“No veure com es fan gran els nets, em dol”

Em dic Rosa Coll, tinc 70 anys i vaig néixer a Verges. Sóc bondadosa, però al mateix temps covarda. Provinc d’una família d’artistes: la meva mare era modista i el meu pare músic. Des de ben petita he sigut miop, cosa que vaig heretar de la meva besàvia.

Només tenia 3 anys quan em van posar ulleres de cul de got. Això em va fer agafar complex, ja que era la única nena del poble que duia aquest complement. Tot i així, la meva infància va ser molt feliç. Vaig viure a Verges fins als 17 anys, i és llavors quan vaig decidir venir a viure a Girona. Amb només 19 anys vaig començar a treballar en un laboratori i vaig ser una de les primeres dones en portar lents de contacte. Al principi, la meva pèrdua progressiva de visió no va suposar cap problema en la feina. Més tard, però, es van fer diversos canvis en l’espai de treball que van coincidir amb l’agreujament dels meus problemes de vista. Aleshores ja no em veia en cor de seguir fent la mateixa feina, i em vaig veure obligada a deixar-la. Poc després un tribunal mèdic em va concedir la invalidesa.

Més endavant, quan vaig decidir formar una família i va néixer el meu fill vaig perdre quatre diòptries de cop i això em va dificultar molt les coses. Però no va ser cap obstacle per a mi. M’he enamorat dues vegades i crec que l’amor és el millor que li pot passar a una persona. En l’actualitat, el que més por em fa és que els meus nens hagin heretat aquest mateix problema, ja que per mi la meva gent és el més important. Jo visc pels altres, i l’únic que puc demanar és que tot els vagi bé i que tinguin salut.

Fins i tot els metges m’ha recalcat vàries vegades que aquest problema que tinc no té cura, de moment. L’any 2013 em van operar de cataractes i des de llavors no he deixat de perdre visió ni un sol dia. És més, únicament veig un 13%, és a dir, pràcticament no m’hi veig gens i el que veig ho veig borrós. És per això que crec que hauria d’anar amb bastó.

Pel que fa el meu dia a dia, moltes vegades necessito que algú m’acompanyi a fer les tasques, encara que jo em sé valdre per mi sola i he tingut la sort de tenir una bona situació econòmica, perquè se’m facilitin les coses. És més crec que la gent que té limitacions necessita molts diners, sinó arriba un moment en què quedes molt perdut. És trist que per tenir una qualitat de vida una mica decent es necessitin diners, Trist, molt trist. Per exemple, jo vaig tot el dia amb un iPhone, ja que l’eina “Siri” em permet activar les diferents funcions del telèfon mòbil a través de la veu. A més a més, recentment m’he comprat una lupa electrònica. Tots aquests gadgets són cars. També tinc un comandament a distància amb el qual puc fer que els semàfors sonin quan estan en verd, per saber quan he de travessar.

El que em fa més feliç en aquest món és passar un dia amb els meus néts i anar-me’n a dormir amb la certesa de que ha estat un dia bo. Anar a dormir significa deixar de patir. Per contra, la meva gran preocupació és que algú de la meva família, en especial els més petits, heretin aquesta gran dificultat que jo pateixo. També em fa molta ràbia no reconèixer la gent pel carrer, per això cada cop tinc menys ganes d’anar enlloc.

Encara que jo sabia que hi havia la possibilitat de perdre la visió, degut als antecedents familiars, no creia que a mi m’arribés tan aviat. Pensava que potser aquest malson arribaria als 80 anys, com li va passar a l’àvia. I és per això, que la gran por que tinc ara mateix és que un dia m’aixequi del llit i no pugui veure res més que claror. El que més em dol, però, és no veure com es fan grans els meus néts.

Només aquells que conviuen moltes hores amb mi saben el que realment em passa. La gent no em tracta diferent perquè a simple vista ningú sap el que tinc. Moltes vegades em pregunto què deu pensar la gent de mi i penso que diran “pobra dona”. No suporto fer pena a la gent.

Em fa mal que em diguin la veritat i totes aquelles paraules que no em valoren. A vegades sembla que els de casa s’oblidin que jo tinc una malaltia molt grossa i faig el que puc.

Avui en dia ja es parla que en un futur hi haurà cèl·lules mare que podran curar la ceguesa i això em faria molt feliç, perquè podria tornar a veure-hi.

 

Alba Nonell i Elisabeth Navarro

fotografia: alumnes Màster Fotografia ERAM

Related portraits