“Malgrat haver passat una joventut crítica, aquesta última tanda és la més feliç del món”

“Em dic Josep Vicens Cubarsí, tinc 95 anys i vaig ser de la lleva del Biberó. Sóc un paleta d’espardenya perquè m’agrada trepitjar i estimar la terra. Vaig néixer al mas Can Lari, a Montfullà, sent el tercer de quatre germans. La meva família es dedicava a la pagesia i la meva infantesa fou envoltada de natura i llibertat.

Vaig viure en una relativa pau familiar fins que als disset anys i quatre mesos, ja quasi format en l’ofici de paleta, em van cridar per anar al front. En aquell moment encara em faltava créixer i, si hagués nascut dotze dies més tard, m’hagués estalviat anar-hi.

Avui en dia de la guerra no se’n parla gaire perquè va ser molt dur. La guerra és un fet molt negatiu. Aquí i arreu.

Els primers combats van ser a la Sentiu i a l’Ebre i foren un xoc molt fort. Al no haver estat instruïts per lluitar, les matances foren terribles. Hi ha ocasions en què en vaig sortir viu de miracle i d’altres que em van impactar, com quan vaig veure un esquelet uniformat a la vora del riu.

Abans d’acabar la guerra m’empresonaren a l’església de Balaguer. Després ens portaren en vagons de bestiar fins a Estella i, durant unes setmanes, en un monestir anomenat Irache, a prop d’allà. Finalment em demanaren declarar a la Junta Clasificatoria i, sense entendre ben bé de què se m’acusava, em tancaren a la presó d’Estella essent menor d’edat. Al cap de més d’un any, em van traslladar a Girona. Allà vaig ingressar al Seminari, habilitat com a presó i ben atapeït. Al cap d’uns mesos, em citaren per anar a judici i, en veure’m tant jove, van ordenar la meva llibertat i van desestimar que hagués de fer la mili o batallons de càstig, cosa que no van complir.

Vaig estar en llibertat prop d’un any però ja no era el mateix. Vaig esdevenir tímid amb les amistats i en el flirteig amb noies perquè no sabia què explicar que no fos negatiu ni en relació amb la guerra. Tot i així, una noia es va fixar en mi, la Montserrat.

Els pobles han de créixer d’una manera més civilitzada, més intel·lectual, sense guerres, emprant la diplomàcia.  Tot el que no s’aconsegueixi a través de la cultura malament.

Un dia, vaig visitar l’alcalde de Bescanó perquè va donar mals informes de mi sense conèixer-me aprofitant que estava pres. El vaig titllar d’assassí i criminal i segurament per això vaig acabar tres mesos a un camp de concentració a Reus i dos anys a un batalló de treballs forçats a Madrid. Tot i ensenyar la sentència del judici en què deia que m’estalviava de fer-los, no van cedir. Durant aquest temps no ens vam poder comunicar amb la Montserrat i, quan vaig tornar, ja estava casada.

El 1949 tota la família vam anar a viure al Barri Vell de Girona, en un casal ruïnós que vaig poder reformar. A la vegada vaig treballar a l’empresa de construcció de l’Arcadi Pla i després pel meu compte. Va ser llavors quan vaig conèixer la Maria. Era molt bella, reservada i ens vam enamorar. Ens vam casar a la Catedral i vam instal·lar-nos al pis del Barri Vell el 1951. Vam tindre quatre fills i llavors vaig fer més reformes al pis, incloent-hi dos plantes més i un terrat. El consell que els dono és que cadascú sigui com és autènticament i així puguem fer desaparèixer mica en mica la hipocresia.

Anys més tard, juntament amb Joan Ibáñez, vaig escriure el llibre Els dipòsits de la memòria. Vides i història de les cisternes de Girona.

Ningú en general, ni la ciutat de Girona, s’ha portat bé amb els que vam anar a la guerra. Els de la lleva del biberó érem unes criatures, com va dir la Frederica Montseny, però la guerra s’ha acabat i a nosaltres se’ns han oblidat

Actualment em conformo amb el que tinc i malgrat haver passat una joventut crítica, aquesta última tanda de la meva vida sóc el més feliç del món. El sol fet de poder gaudir de la família, poder passejar pel Barri Vell i poder pujar al meu terrat per veure el paisatge i les postes de sol em fa feliç.

Claudia Vicens Bartolí

fotografia: alumnes Màster Fotografia ERAM

Related portraits