Em veig diferent als altres. No em veig una persona normal. Els altres poden fer moltes coses i jo no puc fer res  La meva felicitat només apareix quant estic amb companyia, sigui la que sigui, però necessito sentir que hi ha algú al meu costat. Aquesta és la meva seguretat.  Sóc una persona molt però que molt conformista; amb molt poqueta cosa em conformo: amb la companyia i amb la meva protecció. El meu món sóc jo i el meu conformisme. El món de fora com que no el puc veure des de fa anys i no el puc gaudir no hi penso. Sóc feliç així.

Si em poso a pensar amb la música que m’agrada, la veritat que no sé pas què dir: no me’n recordo de res. Penso i penso i rumio amb ganes de saber més, de que em vingui a la ment un sol record… Però malauradament no recordo cap títol de cap cançó i tampoc de la seva melodia. Ara sí, alguna cosa m’ha vingut a la ment. Recordo que quan vivia amb el meu home i els meus fills els veïns del bloc de pisos sempre em preguntaven que per què cantava tant… Ara mateix no sé respondre a aquesta pregunta; però el que si sé és que cantar em feia molt feliç! M’agradava molt cantar i cantar, i em passava hores recitant un so, una melodia, una emoció.

Si parlem de ser social, la meva faceta no és gaire extravertida que diguem. Sóc una persona que no m’agrada anar explicant la meva vida al primer que em trobo. Encara que, amb la meva família sí que hi tinc una bona relació. Els tracto a tots per igual. Això que fa molta gent de tractar al fill d’una manera, a la germana d’una altra i al nét d’una altra, no ho veig bé. Tots som iguals i per tant ens hem de tractar amb igualtat i humilitat i més entre  la família.

Encara no us he dit qui sóc: sóc la Trini. Aquesta sóc jo. Així em defineixo jo, el meu nom és la meva identitat. Com ja us he explicat abans, no m’agrada gaire sortir de casa perquè em fan mal les cames i sempre estic cansada. A part d’aquesta “excusa”, si us dic la veritat, m’agrada molt estar a casa, és molt còmode i m’hi sento molt a gust. Vaig néixer a Figueres, amb aquella tramuntana que ens deixa a tots atontats. Però després vaig venir a viure a Girona, la meva Girona estimada. La veritat és que no canviaria aquesta ciutat per res del món. Aquí hi he passat els millors anys de la meva vida. Tal i com diu l’espot publicitari de Girona: Girona m’enamora! Sí, sí! És així, és preciosa, amb tants racons per descobrir i quedar-se  meravellada,… Fa anys que no veig res, tinc records vagament invisibles i això em posa trista. I ara que parlem de que Girona m’enamora, també hi ha altres coses o persones que m’enamoren. L’amor, què és l’amor… L’amor és tenir al costat algú que t’estimi tal i com ets, que et respecti per ser qui ets i per ser com ets. El meu home em respectava molt i m’estimava molt. Encara que això ja ha quedat molt lluny… Però prou de tristeses! Tinc gent que m’estima: la meva família. Ells em tracten bé, amb molta paciència i tranquil·litat. Però quan això no succeeix així, jo no en vull saber res. A mi m’agrada el tracte cordial i respectuós.

Jo visc amb la meva família, era un secret que no us havia confessat abans. Visc a Girona des de fa molts anys i no ho canviaria per res. Veig les notícies però no me’n recordo quasi mai del què han dit, però em sembla bé com està la gent avui en dia. Si jo pogués transmetre’ls el que sento els hi diria que seguissin així, que van ben encaminats, que Girona està bé perquè jo m’hi sento feliç aquí. Si hagués de pensar en com podria arribar a canviar el món, no ho sé, és molt difícil. Tots tenim mentalitats molt diferents. Jo no em veig capaç de poder aportar res al món.

He patit molts moments difícils, de soledat, de tristeses, de lluites constants; i allà he estat jo, sola, la Trini lluitant. Tinc Alzheimer. He estat tant decebuda que això m’ha fet canviar i voler ajudar a tothom que m’ho demani; almenys fins que pugui recordar què és ajudar…”

 

Cristina Clopés Sànchez

fotografia: alumnes Màster Fotografia ERAM

Related portraits