Mireia: “ho fem com podem, no com ens agradaria”
“Em dic Mireia, tinc 30 anys i sóc de La Bisbal, però ara visc a Girona. Em definiria a mi mateixa com una persona entusiasta, lluitadora i optimista, ja que per aconseguir un futur millor cal tenir aquests tres aspectes. Sempre m’intento adaptar a totes les feines que em surten i no tinc por a les coses noves, les faig amb il·lusió i amb ganes de tenir noves experiències.
Vaig començar a estudiar a Barcelona, vaig estar allà durant dos anys però després vaig canviar d’estudis i no vaig dubtar a venir a estudiar a Girona. Vaig estudiar psicologia i encara estic estudiant un màster per poder-me especialitzar amb el que vull, la psicologia esportiva. Ara mateix, treballo d’una cosa que no té res a veure amb el que he estudiat. És així, és la tònica dels joves.
Aquesta ciutat sempre l’he trobat molt acollidora i sempre m’hi he sentit molt bé, per això, després d’estudiar em vaig quedar a viure aquí amb un grup de 4 amigues, que també eren de fora. Un dels meus llocs preferits de Girona és la muralla, em dóna bons records perquè, quan vaig venir a viure aquí, cada diumenge quedàvem per anar a passejar per aquest lloc.
Visc en una mena d’estat mental i emocional en què la felicitat és fugaç, dura només un moment però, aquest, és un moment molt especial. Un dels moments més complicats que he viscut en la meva vida és quan la meva mare va estar malalta. Si ara pogués triar una persona amb la qui mantenir una conversa, de ben segur que seria ella. Aquest i altres mals moments, els he pogut superar fent les coses que em fan feliç, és a dir, compartint moments amb la gent que és important per a mi i intentant complir els objectius que em proposo. A més, la música també m’ajuda a sentir-me feliç, una de les meves cançons preferides és Alegria del grup Antònia Font.
Penso que vivim en un món en el que no hi ha igualtat. Si pogués prohibir una cosa començaria per les agressions sexuals, ja que quan llegeixo articles que parlen sobre aquest tema em sembla terrible.
El meu futur no el veig fàcil, sé que hauré de treballar i lluitar molt per aconseguir el que vull. Però, penso que tinc la sort de ser una persona amb recursos. He estudiat, tinc feina i no tinc un situació econòmica difícil. És a dir, puc menjar, puc pagar el lloguer i puc pagar els estudis, que ja és molt. No tots els joves ho poden dir. Poc a poc vaig fent passes per arribar al meu objectiu, que és dedicar-me a la psicologia esportiva. Costa molt treballar del què has estudiat . Aquesta societat és un desastre. Els joves ho tenim molt difícil, moltíssim.
El meu lloc en la societat d’avui en dia, és, per sort o per desgràcia, on està molta gent. Persones que hem estudiat, ens hem format i ens intentem guanyar la vida i sortir endavant de la manera que sigui, i no de la manera que ens agradaria fer-ho. Hi ha molta gent que no acaba d’entendre la situació que tenim els que hem estudiat i sobrevivim com podem sense cap estabilitat de cap tipus. No entenen que havent estudiat, no trobem feina o que l’anem canviant cada cert temps. Tampoc li servim d’exemple ni de motivació a la gent més jove, ja que, si a nosaltres ens costa tant aconseguir una feina, què faran ells?
A més, des del govern, tenim la mala sort de no rebre ajudes. Existeixen el carnet jove, per a menors de 25 anys, ajudes pels majors de 45 anys, però els que tenim entre 25 i 45 anys ho tenim difícil, estem en un buit enmig de la societat. Però tinc l’esperança de que això canviï, sinó jo no ho seguiria intentant. Perquè això canviï la gent s’ha d’esforçar, però no tothom en té ganes ni va en la mateixa direcció. La societat s’està adonant del problema i es van creant associacions, moviments de lluita i sindicats d’estudiants i de treballadors que ens estan donant més força i més visibilitat amb aquests propòsits que tenim.
M’agradaria que els joves que vénen darrere de nosaltres no ho tinguin tan difícil i que no perdin l’esperança que, si lluiten pel que els agrada, al final ho aconseguiran.”
Miquel Junk
fotografia: alumnes Màster Fotografia ERAM
