Em considero una persona conformista, impacient i alegre i per mi l’amor és confiança i estimació, ser capaç de donar sense esperar rebre, i rebre sense sentir que has de donar a canvi. Hi ha diferents tipus d’amors: amics, familiars, parella i fills. La societat ha estat inculcant que es necessita la figura paterna perquè una família sigui feliç, però ara sembla que la cosa està canviant. Benauradament.
La meva parella i jo tenim dos fills, ella no en volia tenir però jo la vaig convèncer. Vam anar a una clínica. Ella va tenir un fill biològic i després el vaig tenir jo, quan ja tenia quaranta anys. Va ser un procés complicat, em va costar quedar-me embarassada per l’edat, jo que sempre havia dit que volia ser mare jove… Ara tenim uns fills preciosos i que a més de ser germans perquè viuen sota el mateix sostre, ho són també , com tots els altres, perquè les seves mares són parella. També vam poder aconseguir que ho fossin genèticament parlant, vam demanar que fos el mateix donant.
Tinc dos fills preciosos i m’agradaria tenir-ne més però de moment ho tenim molt difícil, potser en un futur… una acollida…. Per ser mare del fill de la meva parella–vull dir, perquè tingués el meu cognom- perquè de mare ja en sóc, tingui o no tingui el cognom! vam haver de fer papers! No ets ningú avui en dia si no fas papers! Ens vam haver de casar o “simplement” havia d’adoptar-lo.
Considero que a la societat potser li falta una mica d’obertura de paràmetres, és a dir, que siguem mares de dos fills no és res de l’altre món, no? Vaja, avui en dia, sembla que no hauria de ser “rar”…però això comporta que en alguns cercles se’ns conegui. Uns nens amb dues mares és un motiu que surt del que és, no vull dir correcte o normal, podríem dir que habitual.
A la meva mare li agradava la idea que jo volgués ser mare, però tenir una parella del mateix sexe ja no li agradava massa, va tardar més d’un any per acceptar la situació i un altre per normalitzar-la. Ara les dues es porten molt bé, s’ho expliquen tot. Que la meva mare trigués una mica a adaptar-se, ho entenc, però malgrat l’edat i les seves creences, ho ha fet. El que més em sobte és que molta gent ho veu bé, però, però…si passa a casa dels altres.
Crec que el que passa és que ho toleren, però en realitat, no ho accepten.
Els meus fills i els seus amics, ho viuen amb una naturalitat que tomba enrere. És de grans que ho espatllem tot. Evidentment que els amics dels meus fills pregunten, és normal que siguin curiosos, només faltaria! Ara, un cop ho saben, es queden tan panxos! Quan eren més petits i els anàvem a buscar a l’escola, ens preguntaven –tu ets la seva mare? –sí , -i ella? –també. –Ah, val! I seguien jugant, com si res.
Què pot desitjar una mare pels seus fills? jo desitjo que siguin bones persones, que siguin feliços i que puguin riure una estona cada dia. De fet, és el que desitja la meva mare per a mi.
Els homes i les dones som diferents, és obvi. Però hi ha moltes coses amb les que haurien de ser tractats amb igualtat, com per exemple els salaris. A la nostra societat hi ha desigualtat. I tant que n’hi ha!
Sóc filla, mare, educadora i pallassa, m’encanta fer riure a petits i grans, tinc espectacles per diferents públics, inclòs un per adults. Fent espectacles per a petits m’ho passo bé però amb els adults… m’ho passo mooolt bé. Quan actuo amb els nens puc veure que són sincers. Si els hi agrada l’espectacle es queden embadalits mirant, escoltant, participant…. Quan em veuen a l’escola em saluden, em somriuen…sense cap mirada estranya.
Quan faig de pallassa em vesteixo diferent. Porto faldilles, talons i em maquillo. M’agrada aquesta indumentària, però en el meu dia a dia com a tècnica en educació infantil en una escola, no vesteixo mai d’aquesta manera. Per aquest motiu, gaudeixo podent ‘’ser una altra persona’’ quan faig de pallassa, perquè tinc dos estils diferents sense deixar de ser la mateixa persona.
En aquesta societat encara estem molt lligats al què diran, i al políticament correcte. Hem de deixar a la gent que visqui com vulgui! Nosaltres adorem els nostres fills i qui ens ha de venir a dir que no rebran l’educació adequada perquè tenen dues mares? Au va! Hi ha molt malalt! Que la gent es preocupi pel realment preocupant, l’atur, els desnonaments, la pobresa, els refugiats…
En la nostra societat hi ha titelles, com en el teatre, que es deixen manipular pels altres, pel que diran, pels veïns, per la societat…. mireu, que tothom visqui com li plagui, que si és feliç, segur que farà feliç als que l’envolten. Jo sóc feliç i tinc una família preciosa!
Clara Coll i Miguel Rodríguez
fotografia: alumnes Màster Fotografia ERAM
