“A Salt veig com es lleva el sol quan no tinc son perquè no puc dormir però no el veig amb alegria”.

Em vaig casar amb 25 anys i vaig venir a viure a Salt perquè la meva ex-dona va trobar feina a la fàbrica de la Coma Cros, l’any 1981. Sóc més d’aquí (Salt) que de Banyoles perquè ja fa trenta-cinc anys que hi visc. El meu lloc preferit a Salt és el casc antic prop de l’Església de Sant Cugat i la zona del rec de darrera. En general, m’agraden totes les parts antigues, les ciutats amb tant de ciment i rajol no m’agraden. Ara tinc 61 anys.

M’agrada molt la nit, per a viure-la però sobretot perquè és on es troba el meu moment del dia preferit: la matinada per a poder veure la sortida del sol. És un moment del dia que el tinc molt marcat perquè quan era camioner el veia cada dia i sempre em fa retornar al passat. Aquí mateix, a Salt, el veig quan no puc dormir però no el veig amb els mateixos ulls d’alegria. Me’n recordo un dia en concret que el vaig veure a la plana de Perpinyà i em va impactar molt.

La cançó de la Gallineta d’en Lluís Llach és una cançó que no em cansaria mai d’escoltar. Ha marcat la meva joventut, sobretot la part de “visca la revolució”. I com que sóc de la terra, m’agradaria gaudir d’una conversa amb en Lluís Llach, ja que tindria moltes preguntes a fer-li.

A vegades penso que m’he tornat feble, sobretot els dies que no em vénen ganes de sortir al carrer. No obstant, sortir m’ajuda molt a superar tot allò que se’m passa pel cap. Quedar-se a casa és la pitjor cosa que es pot fer en aquestes situacions. M’ajuda molt posar-me en contacte amb altra gent però evito parlar del problema perquè com més en parles més t’acaba afectant. Sóc més d’ajudar  que no pas que m’ajudin , sóc una persona empàtica. Una de les coses que em fa feliç d’aquest món és veure una altra persona feliç.

Em defineixo com una persona lluitadora i psicològicament forta, tot i així, em costa veure com sóc. També em definiria com una persona que s’estima els seus. Diuen que pels fills fas qualsevol cosa i jo, vaig avalar al meu per a la compra d’un pis. Un cop la persona que ha de pagar no ho pot fer, la responsabilitat recau sobre l’avalador i, en aquest cas, era jo. Ara fa quatre anys que vaig començar aquesta lluita i la PAH en porta cinc en funcionament. Em vaig posar en contacte amb ells perquè, al cap de dos dies d’impagament del meu fill ja tenia un avís de desnonament. Vaig  viure un infern amb ordres de desnonament a cada moment, un total de 8 ordres de desnonament!!!! us imagineu què és no dormir pensant que qualsevol soroll és la policia que et ve a treure de casa? No els hi cau la cara de vergonya als jutges quan dicten ordres de desnonament i en obert ? –Sí aquelles que no tenen data i poden venir quan vulguin- Us imagineu què és que a gairebé en plena jubilació et treguin tot el que tens? A la meva edat, com la majoria de gent, què tens? El pis que tant em va costar pagar! I el més greu….us imagineu un govern que no ens dóna cap solució i una societat que sembla que no va amb ells!  Jo només vaig avalar al meu fill! Sóc culpable d’alguna cosa? Al principi em sentia culpable però què carai! Culpable de què? Tota la vida treballant perquè ara que podria estar tranquil, que ja toca, ara….uffff….una lluita diària.

Tenir gent de la PAH sota de casa a totes hores, plogués o fes sol, nit i dia donant-me recolzament i intentant aturar el desnonament ha sigut esperançador. Hi ha gent que sí que val la pena, gent que lluita per tots, sí per tots. Per tu, també. És esperançador tota aqueta gent tan solidària, tan entregada, tan forta, tan empoderada… oh i hi ha gent que ens acompanya que no pateix cap problema econòmic, gent que té més recursos que nosaltres i ens els ofereix per a la lluita. Gironins…quan valorareu de debò a tota aquesta gent que lluita també per vosaltres? Què us penseu que a vosaltres no us tocarà? Jo també m’ho pensava!

Després del desnonament del pis vaig anar a viure al Bloc Salt d’ocupa. Jo, als 60 anys  haver-me d’embrancar en tot això….us ho imagineu? Doncs vaig ser novament, desnonat, però vam aconseguir que la Generalitat ens donés a tots els que vivíem allà varis pisos que és on actualment estic vivint.  Al pis actualment hi visc amb el meu fill i cap dels dos tenim feina. A ell, de tant en tant, li surt alguna feina però no en té cap d’estable. Jo no treballo, tinc 61 anys i, en els temps que vivim, és molt complicat fer-ho, ja que quan arribes a una certa edat ja no hi ha gaires oportunitats per gent com jo. 

Visualitzo un futur força incert, ja que no sé mai què em trobaré demà, una mica d’allò que anomenaríem carpe diem. No obstant, ho considero com un al·licient, ja que una cosa  predeterminada i establerta et limita. Sóc algú a qui no li agraden les rutines.  Veig l’endemà incert però alhora esperançador. Una característica positiva, que potser també em defineix, és que mai he perdut l’esperança de que les coses i la vida millorin.

 

Pere Martín i Sergi Planas

fotografia: alumnes Màster Fotografia ERAM

Related portraits