Patricia: “Vaig sentir menyspreu, era com si consideressin que l’experiència docent en un altre país no era prou vàlida”.
“Em dic Patricia Duarte, tinc 37 anys i vaig néixer a Paraguai. Provinc d’una família industrial de classe mitjana. El meu pare era d’una família que va haver d’emigrar d’Alemanya a Argentina. A allà va treballar de periodista però aquest país estava sotmès a una forta dictadura i el van acabar despatxant perquè se’l considerava massa d’esquerres. Va emigrar a Asunción, Paraguai, on va conèixer la meva mare i vam néixer el meu germà i jo, ell ara és economista.
Els meus pares i, sobretot la meva mare, sempre van invertir en la meva educació. Vaig estudiar a un institut privat de la capital i, més endavant, mentre cursava la carrera de Filologia Hispànica, treballava en una ràdio. El meu pare em deia que per ser un bon periodista, calia ser un bon lector, viatjar i conèixer tots els àmbits que integren la nostra societat. Amb només 19 anys vaig entrar a treballar en un institut privat i, des del primer dia, em vaig adonar que la meva vocació era ser professora. Des de llavors, mai més m’he separat del món educatiu, sigui des de les perspectives que siguin.
Després de voltar per diversos instituts, amb 25 anys ja dirigia un departament de literatura en un centre de la capital, amb una metodologia força innovadora. Sempre he defensat l’ensenyament per projectes; aquí a Catalunya tot just ara s’està començant a implantar, un fet que genera molts debats, però a molts centres d’Amèrica del Sud ja fa anys que és una realitat.
Recordo molt bé aquesta etapa de la meva vida. Van ser 10 anys molt intensos, no parava. Em vaig formar en Sociologia i em van proposar d’impartir formació docent a centres rurals del Paraguai, allà vaig descobrir una realitat totalment diferent. És abismal la diferència que hi ha entre les grans ciutats i els pobles de l’interior. Si a la capital ja es parlava de canviar el model d’educació i implantar-lo, a les escoles més rurals no hi havia ni electricitat! També em vaig començar a interessar pel guaraní i per les seves varietats lingüístiques. Com n’és de diferent la llengua a les grans ciutats i als pobles, en tots els aspectes!
Arrel d’un estudi sobre la literatura escrita per les dones, em van proposar d’anar a Suècia per continuar formant-me i desenvolupar la línia crítica i feminista, des de la vessant de la teoria de la literatura. Em van dir de quedar-m’hi a viure, però tenia clar que no era el meu lloc, és un país massa fred…i no volia ser una estrangera.
Un cop vaig haver tornat al Paraguai tenia ganes de marxar i continuar formant-me. Se’m va concedir una beca de la Fundació Carolina per anar a Madrid, on vaig realitzar un màster de recerca. Allà vaig començar a interessar-me per Catalunya i, sobretot, pel català i tot el seu procés de normalització lingüística. Vaig conèixer un noi català que em va ensenyar Catalunya, sobretot la part interior, i em va fascinar. Si abans comentava que no em volia sentir una estrangera a fora del meu país, curiosament, al tornar al Paraguai, vaig sentir que ja no era el meu país. Durant tot aquell temps hi havia hagut molts canvis i no havia participat en cap d’aquests. Tenia ganes de marxar. També havia construït un lligam emocional amb un noi català i havia consolidat moltes amistats.
Definitivament, me’n vaig anar a viure a Girona i, actualment, considero que no podria viure a cap altre lloc. Tot i així els inicis van ser molt durs. Ara farà uns deu anys que va començar el meu llarg camí per aconseguir ser reconeguda com a professora de llengua castellana.
El procés per convalidar els títols va ser molt lent. Las cosas de palacio van despacio diuen… i és ben cert. Trucava dia a dia a Madrid però sempre em donaven allargues, perdien documents, etc. Finalment, al cap de dos anys, em van dir que havia de cursar set assignatures per poder obtenir el títol de la carrera. Alguns professors em van ajudar molt, d’altres…no tant. Va ser un període productiu: estudiava català i anglès paral·lelament i feia diferents tipus de voluntariat relacionats amb l’educació. També em proposaven de fer xerrades arreu de Catalunya sobre el guaraní, la docència, etc.
Al cap d’uns cinc anys, un cop vaig haver cursat les assignatures amb èxit, vaig tornar a enviar la documentació a Madrid. En aquest moment va començar el forat negre. Van haver de passar 4 anys més fins que no em donessin el vistiplau. Em vaig sentir totalment maltractada. Vaig intentar entrar a centres privats, però la veritat és que el factor origen continua sent molt important. T’acaben considerant un “bitxo” particularment estrany dins l’ecosistema docent. Socialment encara no hem acceptat que podem tenir professionals de molta qualitat que siguin d’un altre país. Hi ha molt pocs professors d’origen estranger i en fan falta. Tenim un bagatge d’immigració molt potent. S’ha d’admetre que Catalunya és un mosaic…i és un dret que sigui diversa i plural encara que molta gent hi estigui en contra. Crec en l’educació pública. Hem de defensar l’ensenyament públic amb totes les armes que tinguem a la mà perquè considero que és l’única possibilitat d’assolir la igualtat. Ens dóna les mateixes oportunitats a tots.
Un cop vaig tenir el títol, encara faltava un últim pas: cursar el Màster en Formació del Professorat. Em vaig quedar a les portes d’entrar a la UAB, només per una dècima i mitja! Després de fer molta pressió al deganat i als mitjans de comunicació, els que ens havíem quedat fora del curs, vam aconseguir que s’ampliessin més places i vaig poder-hi entrar. Som uns supervivents dins d’aquesta màquina de fer diners que s’anomena universitat. Tenia més de 10 anys d’experiència en la docència i vaig haver de tornar a estudiar per dedicar-m’hi. Bé, m’ho vaig prendre com una oportunitat de fer un tall en la vida professional i fer una reflexió sobre com ensenyava. Era l’única estrangera amb experiència, però aprenia més coses callant i escoltant. Vaig sentir menyspreu per part d’alguns companys i professors…era com si consideressin que l’experiència docent en un altre país no era prou vàlida.
Un cop vaig haver finalitzat el màster em vaig apuntar a les llistes d’ensenyament i, actualment, ensenyo castellà a un institut públic de Torroella de Montgrí. Per mi, fer substitucions, és un gran premi; he aconseguit entrar a formar part de l’estructura docent i només em queda seguir-ne el recorregut. També m’estic formant per dirigir centres. No m’ofèn que un alumne em digui que sóc una substituta, ell no sap tot el que hi ha al darrere i l’enorme premi que significa ser-ho, avui dia. He aconseguit el somni que feia tants anys que perseguia: entrar a una classe. El precís moment d’obrir una porta i entrar a una aula és el que més m’omple de felicitat. Així és com veig el meu futur: fent el que més m’agrada del món…perquè si trobes la passió en la teva feina, deixa de ser-ho i ja no tornes a treballar mai més.”
Laura Teixidor Parra
