Tana Gisbert Barri: “Menys es més”

Erich Fromm,  Herman Hesse y Alan Watts em van ajudar a crear la meva ètica, el meu sistema de vida valorant, sobretot, la llibertat. Amb el temps he vist que es pot viure amb menys del que pensem sense deixar de tenir la qualitat de vida que considerem necessària. He après aquesta idea quan m’he fet gran, amb l’ajuda dels canvis que s’han succeït al llarg de la meva vida, els quals m’han ajudat a canviar la meva manera de veure les coses.

Vaig néixer durant la dècada dels anys quaranta. En aquell moment Girona era una ciutat que la majoria de gironins actuals no podríeu imaginar. Recordo que el carrer de la Força feia una olor de petroli…  També, els àmbits socials estaven impregnats d’un conservadorisme molt arrelat. La meva mare volia que m’habitués a la vida burgesa que aleshores predominava, que em casés i aquestes coses, però jo volia ser hostessa de vol i veure altres modes de viure. Parlo en primera persona, però és la idea d’un temps en què molts joves teníem ganes de sortir de la nostra Girona i veure què hi havia més enllà. No totes les famílies permetien aquestes il·lusions, per a alguns tan desafortunades, però a mi em van donar un vot de confiança i me’n vaig anar a París.

En aquella capital vaig experimentar la sensació de la llibertat. Llibertat era decidir per mi mateixa, anar a l´Alliance Française, poder agafar el metro, anar a classes de dansa contemporània, visitar museus…. Coses que a Girona no es podien fer. El teatre, els impressionistes… Tot semblava fantàstic! Van ser precisament aquestes experiències les que em van permetre trencar les formes i deixar enrere la rigidesa de la burgesia gironina.

Els canvis i els moments viscuts, els feliços i els que no ho són gens,  nodreixen les persones i les van convertint en una mena de savis que, més que això, són gent que ha après de l’esdevenir del temps. A Argentina, a partir de la vivència propera del cop d’Estat a Xile, vaig prendre consciència de l’intervencionisme nord-americà a tot el planeta. De la mateixa forma, de les diverses experiències artístiques que vaig tenir com a galerista, vaig adonar-me dels interessos comercials de molts joves creadors, que tenien més voluntat de vendre que de crear. Molts d’ells et preguntaven «S’ha venut? —i jo pensava— Què vols dir? El que ens hauríem de preguntar és si ha agradat al públic!». Bé, són desencants que he tingut sobre realitats que he anat coneixent amb el pas del temps i que arriba un moment en què decideixes que “això” ja no t´interessa. Passen coses similars amb la concepció que tenim de l’amor, de l’estima, de la convivència… El meu aprenentatge m’ha dut a prendre la decisió de viure sola. Hi ha gent que estant acompanyada està més sola que mai. Això sí que és trist.

Podria reflexionar durant hores sobre totes les opinions que he anat incorporant al llarg de tots els instants viscuts… Però em sembla interessant exposar que l’aprenentatge és constant i que, fins i tot ara, havent emprès la tercera edat, em segueixo plantejant nous reptes i aprenentatges. Per exemple, ara visc en un entorn on hi ha gent gran i, en conseqüència, persones viscudes que tenen formes de viure i entendre pròpies que, malgrat no les comparteixi totes, les he de respectar; de fet, ens hem de respectar mútuament.

La paraula “viure” té una quantitat de significats diferents infinits i cadascuna té les seves particularitats i punts interessants. Una de les meves últimes incorporacions a aquesta llista de significats ha estat la de viure renunciant a certs hàbits, i a moltes coses materials, la qual cosa implica baixar el poder adquisitiu però, alhora, disposar de més temps i de més independència. M’he desprès de forces coses materials, una pràctica molt interessant a nivell personal que m’ha permès tornar a Girona. Ara, cada dia esmorzo en el meu apartament de 40m2 mirant la Catedral, i és fantàstic! Veieu com menys és més?

 

Megan Descayre