“TOT I QUE EN L’ACTUALITAT ÉS UNA SITUACIÓ NORMALITZADA PER LA GENT DEL MEU PAÍS, MAI M’HAURIA IMAGINAT QUE EL MEU DESTÍ FOS LLUNY DE CASA”
Fa 14 anys, l’Adebomi era un pare de família, casat i amb quatre fills, que tenia una feina estable com a tècnic en Telecomunicacions en un dels països més pobres de l’Àfrica, Togo, però de sobte es va veure al carrer. La manca de recursos a casa seva el va obligar a distanciar-se de tot el que el representava – casa, família, amics, cultura- per anar a provar sort al Vell Continent. Després de sis anys travessant l’Àfrica i el mar Mediterrani, va arribar finalment a port, a Barcelona, on no l’esperava ningú, on la paraula desconegut imperava en tot el que trepitjava, palpava o tocava.
Un cop arribat a la Ciutat Comtal, l’Adebomi va estar buscant refugi durant dies i setmanes fins que va trobar la fundació ASEM que el va enviar directament cap a Girona. Allà, entraria en contacte per primer cop amb la fundació que l’ha acollit durant aquests últims vuit anys, l’Associació Àkan
Dins l’associació hi ha una coral i, al moment d’assabentar-se’n, l’Adebomi va demanar unir-s’hi com a membre i veu del grup. Quan era petit, al seu petit poble de Togo també hi havia una coral, la de l’església, on cantava al costat dels seus companys amb molta passió i fascinació. Des d’aquell moment, va crear un vincle estret amb la música que, arribat a un país que no era el seu, no va voler deixar de banda davant la oportunitat oferta. Contactar amb la música i les seves arrels és una experiència molt emotiva que, a cada concert que canta, el públic pot percebre i interactuar-hi. La seva alegria és contagiosa i les ganes de tirar endavant, immesurables.
Per altra banda, la introducció al cor també l’ha ajudat en l’aspecte cultural. Les cançons que canten són catalanes i, personalment, també li han suposat un repte per aprendre la llengua i els costums de la seva nova llar. Per altra banda, gràcies al consorci de llengua i l’associació Àkan, l’adaptació va ser molt més ràpida i fluida. Una altra de les claus per a la seva adaptació va ser relacionar-se amb gent del seu país. Entre d’altres coses que lamentava de la seva nova casa és que hi havia molt poca gent de Togo ja que, a banda de ser un país petit- 7 milions d’habitants-, és una ex-colònia francesa i molts emigrants del seu país decideixen marxar cap a França perquè almenys coneixen la llengua i així tenen quelcom a què aferrar-se.
A Togo, l’Adebomi es va llicenciar en tècnic de Telecomunicacions. Posteriorment va treballar-hi però la pobresa en què està immergida el va deixar al carrer i es va veure obligat anar a provar sort a fora. És llavors quan decideix fer la travessia cap a Europa. Un cop aquí, li van concedir passar la prova d’accés a l’institut per fer un cicle superior de Telecomunicacions i es va treure el títol fa dos anys però ara mateix no hi ha gaires vacants i la situació és complicada. Per altra banda, fa uns mesos va aconseguir una feina com a mosso de magatzem. L’experiència va ser gratificant i en guarda un bon record però l’entitat va haver de fer fora alguns dels seus treballadors i ell en va ser un dels damnificats.
Ja fa molts anys que és aquí, de fet, aquest setembre se’n compleixen exactament vuit ja que, segons ell, va venir quan era “principi de curs”. Durant aquest temps ha pogut compartir moltes estones amb el seu entorn que a la mateixa vegada també ha dit molt d’ell. La societat és una agrupació que rebel·la qui som i l’Adebomi no n’és una excepció. Tanmateix, en un món racista com el nostre, en tots aquests anys s’ha sentit poques vegades distanciat i insultat. En la seva experiència al magatzem, es portava bé amb la gent tot i que al final es reduïa en la típica relació de company de feina. “Hi havia de tot”, deia.
La situació ha millorat dràsticament a la inicial però sent un forat que no pot tapar. Catorze anys enrere va deixar els seus fills i la seva dona i no els ha tornat a veure. Per sort, en els últims anys, l’accés a la comunicació ha permès a l’Adebomi establir contacte amb els seus familiars i saber com estan. Tots els seus fills estant estudiant, i dos d’aquests, el batxillerat. El seu somni és que ells vinguin cap aquí, trobar un lloc on els seus fills segueixin estudiant i seguir fent la vida familiar que feien allà lluny de casa seva però és conscient que això és complicat. No només per trobar un lloc on estudiar pels fills sinó pel seu estat econòmic i la dificultat de trobar una feina digna. A tot això, el que creu adequat és anar a visitar-los ell mateix a Togo de tant en tant i així poder mantenir el contacte físic després de tants anys. Perquè tot i poder parlar amb ells, la distància entre un país i l’altre és proporcional a la profunditat del buit que sent dins seu.
Fa 14 anys que és fora. Fa 14 anys que va deixar tot el que era per centrar-se en el que li calia ser per ell i la seva família. L’Adebomi és gros, fort i corpulent però la seva humilitat i serenor engrandeixen el seu cor, encongit després d’un passat i un present que mai va desitjar.
Pau de Castro Sala
