“Crec que és important prendre’s les coses amb temps, no tenir presses”
“Tinc 23 anys, he passat la meva adolescència tardana i vida universitària a Girona, però sempre he viscut a una masia del segle XVII en un poble rural de menys de 500 habitants a 35km de Girona i 45 minuts en cotxe.
Sí, costa de creure però trigo 45 minuts. La meva casa es troba als afores del poble. Per començar haig d’anar per un camí de pagès d’un quilòmetre pedregós i molt estret. Després agafo la N-260, una carretera secundària on millor no anar gaire ràpid. La trobo força perillosa. De fet, una vegada vam tenir un accident en un trencant però per sort aquell dia no vaig seure al seient de sempre.
Un cop passada la N-260 ja agafo la C-66 fins a Girona. Com pots veure la distància és poca però a la vegada la masia i Girona són dos mons separats. Sobretot es nota en el canvi de paisatge. Físicament prefereixo el del camp, però el gaudiria més si la meva situació fos diferent. En el camp jo no tinc una vida bucòlica, de gaudi estètic, sinó que hi treballo ajudant als meus pares. Ells porten uns 35 anys a la masia en el negoci de la ramaderia i l’agricultura. Ens dediquem a cultivar la terra i amb el menjar alimentem a les vaques i a les gallines. Comercialment vivim de les vaques. Tenim onze vaques lleteres que pasturen. Amb elles es fa llet, iogurt, formatge i mató. Quan hi ha cries les venem a tercers.
Sempre he tingut clar que no vull dedicar-me al negoci familiar, tot i que tinc certs dubtes davant la meva subsistència econòmica. He estudiat Filosofia a la Universitat de Girona i ara estic acabant un màster en Teoria literària. Com pots veure els meus estudis són molt oposats a la meva vida familiar; almenys en aparença, ja que a nivell de pensament els meus pares tenen una gran afició a llegir autors com Plató i Goethe. Tot i així, va costar molt tenir l’aprovació dels meus pares. Imagino que a tots els pares els costa acceptar que els seus fills estudiïn Filosofia. (Riu). A més a més, no els agraden les grans urbanitzacions. Ells prefereixen la solitud i tranquil·litat del camp.
La veritat és que jo també prefereixo sovint el camp. Al començament Girona em semblava un lloc plural, obert, molt modern en comparació a les urbanitzacions al voltant del meu poble. Al principi em sentia molt cohibida. No estava acostumada a un ambient amb tanta gent de la meva edat, ni al tipus de vida que hi ha i, sobretot, que hi hagués tant de moviment. La gent surt de nit, va als bars… Quan deia on vivia la majoria literalment no em creia! Com dic, així va ser al començament. Ara, en canvi, Girona em sembla més petita, més tancada, més com el meu poble. Abans venia d’un ambient on tenia una vida social molt senzilla, de poques amigues amb qui passar les tardes, i de sobte fer vida a Girona i sobretot sortir de nit em va semblar un canvi molt brusc. Ara mirant-t’ho amb perspectiva me n’adono de la diferència que hi ha entre Girona i una ciutat gran com Barcelona.
Girona m’agrada perquè és una ciutat molt tranquil·la, amb encant, molt a prop de la natura, on em puc sentir molt segura al carrer en comparació a grans ciutats com Barcelona. De Girona canviaria el fet que és molt homogènia. És una ciutat petita, amb mentalitat de poble. Em sembla molt tancada, que necessita modernitzar la seva mentalitat, anar més enllà del mer allau de turisme i festivals culturals que s’estan fent cada vegada més en els últims anys.
Del camp m’agrada el paisatge i la tranquil·litat que s’hi respira. M’hi sento molt a gust en el meu espai domèstic. No es dorm ni es menja igual a la ciutat. El problema del món rural crec que també és la seva mentalitat. Hi ha molt de conformisme respecte a les injustícies i coses que podrien millorar-se i rebuig respecte als de fora del poble.
Hi ha una cita del filòsof Wittgenstein que diu: «La salutació dels filòsofs hauria de ser: “Dóna’t temps!”». Crec que aquesta frase és molt important perquè el món de la ciutat és molt frenètic, fins i tot a Girona, on no ho sembla tant. La vida a la ciutat passa amb massa presses, no hi ha temps per a reflexionar i païr les coses amb calma. Crec que és important prendre’s les coses amb temps, no tenir presses, tenir el teu espai per a poder aturar-te i pensar i veure el teu voltant”.
Miquel Àngel Pérez-De-Gregorio Busquets
fotografia: alumnes Màster Fotografia ERAM
